- La troballa
Tot va començar quan en Bernardí va alçar el cap.
—Callau —va dir als seus amics.
Va mirar cap amunt, a les roques que tenien al davant, al vessant de la muntanya. Es va girar als seus companys.
—Shiiiiiit —va fer amb el dit índex creuant els llavis—. No vos mogueu.
Es va fer el silenci, ningú no en va mollar ni mitja. Abans, li havia paregut sentir un renou estrany, una mena de gemec escanyat que sortia de les roques, allà dalt.
Ara tot estava en calma, només es sentia el silenci del bosc: ocells i algunes branques mogudes per l’oratge del matí.
De cop el renou es va repetir. Aquesta vegada sí que podia assegurar que ho havia sentit. Pareixia que venia del cap caracull d’un penyal dels molts que s’enfilaven muntanya amunt. Era un piular desesperat, una queixa de patiment, un grinyol d’auxili.
—Ho heu sentit?
En Bernardí va esguardar als qui estaven darrere ell.
—I tant —va contestar un.
—Vaig a veure que és —va dir amollant la motxilla a terra.
. . .