Na Laura caminava amb lentitud, com si a cada passa assaborís el tacte dels peus descalços damunt l’arena humida. S’abandonava a les ones que li acariciaven la seva pell nua, mentre el terra s’enfonsava uns centímetres deixant estampades les seves empremtes que l’aigua esborrava tot seguit. El sol de l’horabaixa encara li molestava els ulls, que havia de mig cloure i a ambdós costats se li dibuixaven algunes arrugues incipients.
De la seva boca carnosa va sorgir un sospir: alguna cosa no acabava d’anar bé. Havia sortit a passejar a vorera de mar per distreure’s però no assolia l’objectiu que s’havia proposat: apartar-se, allunyar-se de tot. Abans, la remor de les ones li transmetia tranquil·litat, ara, enyorava aqueslla sensació. Hi havia massa trull dins el seu cap, les idees anaven i venien, i no aconseguia posar-hi ordre. Les volia aturar i no pensar en res.
S’imaginava tombada i relaxada en aquella mateixa platja, com abans. El sol li acariciava la pell bruna i suau. Una ma li passant els dits poc a poc per l’abdomen en un vaivé suau, fent-li estremir tot el cos. Però ara les circumstàncies eren unes altres. Es demanava contínuament si havia fet bé de deixar-se atrapar per la cobdícia, per l’anhel de posseir el llibre. Però, es clar, els esdeveniments no podien tornar enrere.
Un suau oratge movia els seus cabells castanys i li portava subtils aromes provinents de la mar. Rondinava una vegada i una altra la mateixa pregunta que la inquietava i la feia sentir malament, fins i tot li feia percebre por. Havia d’afrontar tot el que havia passat, i les decisions que havia pres semblaven les correctes… o no? Sabia que en Sebastià apreciaria el llibre, que el guardaria en un lloc segur i que en tendria cura quan l’hagués llegit, o això creia ella. Llavors, quan hagués passat el temporal, se’l tornaria a fer seu. Ja pensaria com.