L’art i la vida són dos elements entrellaçats en una dansa perpètua. No es pot concebre l’un sense l’altre, la vida necessita de l’art i aquest és una manifestació de la vida, de les emocions i de les sensacions.
L’art és bellesa en sí mateix, però l’artista no sempre viu envoltat d’ella. És el que ens vol transmetre en Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) a traves d’onze relats que en endinsen dins onze artistes de diferents àmbits, mostrant-nos la part més humanasovint allunyada de la imatge idealitzada. Com diu l’autor, parteix d’una base real, però hi introdueix elements de creació pròpia.
Es tracta d’un llibre de contes en el que el fil conductor és la dimensió humana de l’art. Mostra episodis de vides reals, es a dir, el que hi ha darrera una existència que pot tenir qualsevol, per això ens podem identificar. En general el transfons és el de vides turmentades. L’autor ha elegit els artistes seguint aquesta premissa.
L’Art o la vida posa de relleu la dicotomia entre aquests dos conceptes a traves d’uns personatges vinculats al mon de la cultura però en la seva cara més desconeguda, la seva vida. Per les seves pàgines desfilen tot un seguit de personatges vinculats al mon de l’art que s’enfronten amb la seva vida personal, amb les seves parelles, amb ells mateixos, amb la seva personalitat, amb algun defecte físic o amb el mon. Ens fa reflexionar sobre els personatges tal com ell diu: “És cert que seva vida i la seva obra són un tot inseparable?”. Una lluita per a l’amor i l’art.
Aquest recull s’introdueix a les ments de dels personatges per posar de relleu aspectes i obsessions que formen part de las seva vida en un moment o etapa de la seva existència i d’altres que s’hauran d’enfrontar o enfronten diàriament. Entre les seves pàgines podem veure i sentir a través d’ells i elles sentiments d’amor tortuós, soledat, homosexualitat en una època on era perseguida, vici, narcisisme, dolor físic i psicològic, engany, desig, apetència, depressió, desídia i por al compromís amorós de l’artista.
Està escrit amb un llenguatge fluid i elaborat amb l’estil que caracteritza l’autor amb profusió de lèxic precís. Es nota que a més de narrador en Pere Joan és sobretot poeta, dotant als seus textos d’incisos poètics que enriqueixen l’escriptura. Ja en les primeres pàgines trobam joies com “Ara que em veig la nuesa dels ossos de les mans, ara que puc percebre la calentor del front i una fredor engalaverna el pit, ara que el meu rostre adopta la tètrica pal·lidesa dels morts, …”. Empra la tècnica de la sorpresa final i estan escrits en forma d’epístola, entrevista i narració en primera i tercera persona. A més quan es tracta d’escriptors hi ha la sensació de que l’estil del conte és el del mateix escriptor o personatge, però sempre sent fidel al propi de l’autor. Fins i tot l’estil de conte és indivisible del seu contingut.
Es nota que hi ha hagut una àrdua feina de documentació de la vida dels i de les artistes. Els aspectes de la seva vida relatats es poden contrastar perfectament. Els caràcters dels personatges els plasma a la perfecció, si perfecció és la definició d’un personatge perquè al cap i a la fi tots ho són, més enllà del que eren en vida. En aquest aspecte es clar que existeix l’aportació de l’autor per acabar-los de perfilar nítidament ja que ens endinsa profundament dins les seves ments. Si més no és un acte de personificació extret això sí de la realitat però envaint un espai que només les persones reals van ser capaces d’estar-hi i l’autor ens hi aboca de ple.
“Jo em puc considerar responsable dels meus escrits però no de la reacció que aquests causen en les persones”