Quan el 1939 la Guerra Civil espanyola arribava al seu final, milers de persones creuaven la frontera amb França en un èxode massiu. Entre elles hi havia Carles Riba (1893-1959), un dels grans poetes i intel·lectuals del país. La seva obra més emblemàtica, Elegies de Bierville, és filla directa d’aquell moment de ruptura i pèrdua.
Les primeres cinc elegies foren escrites al castell de Bierville, a la regió del Llenguadoc, on Riba trobà allotjament gràcies a l’hospitalitat d’amics francesos. Aquell paisatge, alhora acollidor i sever, es convertí en un mirall del seu estat d’ànim. Les altres elegies, redactades després en altres llocs de l’exili, conserven la mateixa geografia íntima, com si el castell hagués quedat inscrit a la seva memòria poètica.
“Aquell paisatge graciós i sever alhora, de nom il·lustre i segurament sense gaire història, on, sortit feia poc de la meva terra, jo havia tingut el primer sojorn estable i retrobat l’esperança, havia simbolitzat afectuosament un estat d’ànim i una situació.”
A Elegies de Bierville, Riba afronta les grans preguntes de l’existència: la solitud de l’exili, la pèrdua del que és estimat, la mort, la fugacitat de la vida i la recerca d’un sentit més alt. Aquesta recerca és alhora interior —cap a un coneixement propi— i espiritual, fins a entreveure una presència o idea divina. La força de l’obra rau en la seva profunditat filosòfica, en la riquesa expressiva i en l’equilibri entre emoció i raó, que la converteixen en una fita de la poesia catalana contemporània.
“Elegia I” obre el recull amb una invocació a l’esperança després del trencament. El poeta camina per un sender que és trist i incert, però on també flueix l’aigua, símbol de renaixença. Entre les seves imatges hi ha la nostàlgia del que ha quedat enrere i la intuïció que, malgrat tot, hi ha un futur possible.
Elegia I
Era secret el camí, fabulós de tristeses divines,
fins a les aigües vivents que em recordaren un nom,
oh inefable! i una callada manera senzilla
d’amorosí’ el pensament per una gràcia tenaç.
Lliures al cel, les tofes havien donat a la terra
llur primavera d’antany, flonja i daurada humilment;
el meu pas, bandejat de tants ahirs d’alegria,
hi ha conhortat l’afany que de l’hivern abaltit
em llançava a un abril incert, ah! com si tinguessin
tots els homes la pau i només jo fos errant.
Somnis per a mi sol en averany i en figura!
L’ànima s’hi coneix, ja no és sola a esperar;
en el parc estremit on sembla estar per renéixer
jo no sé quin déu mort, fill de la font i del verd.