El silenci de l’amor
Avui us parlaré d’una novel·la que vaig llegir fa unes setmanes, però entre feina, cafès que es refreden i la vida en general, encara no havia trobat el moment per parlar-ne. Es tracta de La remor de les onades de Yukio Mishima, publicada l’any 1954, època en què l’amor era dramàtic, els protagonistes no tenien WhatsApp, i les declaracions es feien amb silenci i molta intensitat ocular.
D’entrada, podria semblar la típica història d’amor entre un noi humil i una noia rica —en Shinji, pescador jove i de poques paraules, i na Hatsue, filla d’un ric propietari de barques de pesca. Però no ens enganyem: si això ho hagués escrit qualsevol altre, potser no passaria del racó més oblidat de la prestatgeria. Però Mishima, aquest samurai de la literatura japonesa, converteix el tòpic en poesia, i l’amor adolescent en una mena de ritual gairebé sagrat… o com a mínim molt contemplatiu.
El primer capítol ja ens regala una escena d’aquelles que podrien estar narrades per un haiku: ell la veu, ella hi és, i la resta és silenci… literalment. Ni una paraula, però quin intens silenci! L’espurna s’encén i, com una onada lenta però imparable, l’atracció va impregnats totes les pàgines. Amb això ja podem entreveure que ha estat una trobada que afectarà de manera profunda les ànimes d’aquests dos joves, un amor senzill i pur.
Mishima, el samurai de la prosa
Yukio mishima és un dels autors més transcendents i importants del Japó i de la literatura universal del segle XX. Va escriure novel·les, contes i obres de teatre i la seva obra es caracteritza per un estil líric i elegant on abunden els temes de mort i honra i aquesta mena de conflicte entre tradició i modernitat. De fet en La remor de les onades trobam alguns d’aquests elements.
Postals del Japó rural (amb filtre vintage)
Representant d’una cultura geogràficament tant llunyana però a la vegada tan propera, l’autor fa que ens siguin familiars en tot moment els paisatges i la natura d’una illa qualsevol de l’arxipèlag del Japó. Gairebé es poden sentir les onades trencant la seva costa, el vent salat a la cara i veure els colors de la mar i el cel. També és una visió de la vida d’un poble de pescadors, de les seves emocions, tradicions i relacions, com també les seves lluites, les diferències de classes i els seus dogmes interioritzats. En Yukio fa que ens sentiguem part d’aquesta petita comunitat.
La història està molt ben estructurada amb una narrativa que flueix en naturalitat. Mishima ens construeix la tensió de manera subtil fent avançar la trama intercalant moments dolços i íntims amb escenes de conflicte i malentesos fent que la natura es comporti de manera equivalent. La manera com l’autor ens dosifica la informació i fa desenvolupar els personatges i la progressió de l’acció, manté l’interès del lector de principi a fi.
Curta, però intensa (com una tempesta d’estiu)
Com a tota obra de la que es gaudeix, se’ns fa curta. De fet ho és amb les seves 189 pàgines. Però només en aquest breu lapse de temps en que es llegeix, es condensa el sentiment, l’emoció i la bellesa tant de l’amor com dels paisatges en que transcorre i que l’acaben de rondejar. Un context fantàstic per una narració exquisida.
Una prosa rica en matissos
La bellesa de l’amor també requereix un llenguatge en consonància, quasi poètic i així ho va entendre l’autor. Mishima relata perfectament emocions tan universals com humanes, fent que ens n’adonem del que passa sense que l’autor ens ho digui directament. A través de gestos subtils, mirades robades i descripcions delicades, ens mostra la profunditat dels sentiments entre en Shinji i la Hatsue. La seva prosa, rica en detalls i matisos, ens permet percebre l’amor naixent i les tensions internes sense necessitat de diàlegs explícits. Aquesta capacitat de transmetre emocions complexes amb tanta subtilesa és una de les grans fortaleses de Mishima, fent que el lector senti, més que llegeixi, cada moment de la història.
La versió que he llegit és la traducció de Ko Tazawa amb la col·laboració de Joaquim Pijoan, publicada per Ara Llibres. Una feina molt ben feta, que té musicalitat i delicadesa aconsegueix mantenir un to elegant i precís, amb una essència poètica. Es nota quan un traductor sap llegir entre línies (i entre silencis).
Conclusió (o com enamorar-se de Mishima sense adonar-se’n)
La remor de les onades és una petita joia amb olor de mar, amb una història senzilla explicada amb una sensibilitat i una bellesa que, paradoxalment, resulten gairebé revolucionàries en temps de presses i missatges de 140 caràcters. Una lectura que fa venir ganes de caminar descalç per la sorra… o almenys d’apagar el mòbil una estona.