No és que el regal m’impressionés, però és clar, havia de fer com si m’agradés per tal de no ferir la sensibilitat de la meva parella. Ens havíem conegut feia poc i ella encara desconeixia els meus gustos literaris, que per descomptat i com havia demostrat amb l’obsequi, estaven a kilòmetres de distància dels seus. El cas és que el llibre no me va agradar i per una mena d’obligació tàcita em vaig veure amb la dissortada obligació de llegir-lo. Ho trobava una absoluta pèrdua de temps infructuosa, era per mi allò que se’n deia cost d’oportunitat en economia i el temps precisament no em sobrava. A més, no creia que aquest llibre, ni aquest ni d’aquesta mena, m’aportés res nou ni interessant. Fins i tot el coneixement que podria adquirir llegint-lo em feia sentir una espècie de repulsa cap al coneixement en si. Un esbós de somriure es va dibuixar en la meva cara. Anava a pronunciar algunes falses paraules de gratitud quan ella em va fer callar posant el seu índex perpendicular a la meva boca. Sé que t’agradarà, va dir. Amb el dit va seguir la comissura dels llavis acaronant-los cap a un costat i l’altre. Vaig sentir un pessigolleig sensual i vaig mig obrir la boca. Suaument li vaig besar el dit amb delicadesa i me’l vaig introduir lleugerament acariciant-lo amb la llengua. Ella va substituir l’índex pel polze mentre amb la resta dels dits amanyagava la cara, al temps que em cantava a l’orella una melodia inintel·ligible i dolça. Poc a poc va acostar els llavis a la meva boca i ens vàrem besar llargament, amb una profunditat melosa. En un instant va apartar la boca. Ho llegiràs? Sí, vaig dir jo.