Des de la seva cel·la fosca, na Maria mirava a través de la finestra. La reixa, pensava, si no es tracta d’una presó, protegia d’intromissions no desitjades a l’interior. Va mirar l’hora, no mancaven ni vint minuts per sortir.
De joveneta havia ingressat al convent com a aspirant amb la intenció d’arribar als vots finals, un dels seus desitjos de nina. Tendria uns vint anys i no havia conegut mai els plaers mundans, apartant-se per pròpia consciència d’ells. D’entre les germanes n’hi havia una amb la que havia fulgurat una amistat més profunda que amb les demés. Sent novícies, els seus pensaments eren un mar de dubtes que les veteranes tenien cura en aclarir. Tanmateix eren elles dues les que, amb llargues converses, es corregien, s’aconsellaven i avançaven en el seu camí. Ja havien realitzat els primers vots i el temps transcorria sense entrebancs dedicada a la vida monàstica, contemplativa i reflexiva.
En la caminada del dissabte pels carrers del poble, que sovint s’allargava fins a les rodalies més properes, es varen lliurar aquesta vegada a confidències més profundes de les habituals. Varen parlar de la vida monàstica, del celibat i de les relacions íntimes a les que estaven vetades. Quan tornaven, ja d’horabaixa, anaven una vora l’altra i tancaven el grup a una certa distància. La ma de na Maria, dibuixant un vaivé compassat amb el ritme del seu caminar, va topar unes quantes vegades amb la de n’Antònia. De manera inconscient, es varen agafar de les mans. La suavitat de la de n’Antònia i l’acaronament gairebé imperceptible a la que es veia sotmesa la va desassossegar, fent que el seu cor bombegés a una velocitat que la va intranquil·litzar. Va notar com una densa bullentor s’anava apoderant de la seva cara. Aquesta inquietud era del tot desconeguda per a ella, però li agradava. Van seguir una estona així fins que van sentir que del davant les comminaven a que es donessin una mica més de presa per no quedar endarrerides.
No va parlar amb ningú d’aquell incident, ni tan sols amb n’Antonia. L’episodi les va distanciar uns dies, no es dirigien la paraula més que per afers gairebé necessaris. Fins i va percebre que la mare superiora havia notat l’allunyament, però va pensar que ho va atribuir a alguna disputa que es solucionaria en uns dies. No es va resoldre. Na Maria no podia deixar de pensar amb el que li havia passat. Aquelles sensacions no deixaven lloc al seu cap per a altres pensaments, les comeses diàries les realitzava per inèrcia, es deixava dur per una mena d’instint involuntari i mecànic.
Els dies van passar, l’afecte que es tenien era fort i el succés no havia estat més que una petita pausa. No en varen parlar, volia oblidar i seguir mantenint aquella mena de tranquil·litat que donava el tenir una confident amb la que podies comptar. A pesar que intentava que els seus quefers diaris seguissin dins la normalitat, mirava amb uns altres ulls a n’Antònia, tot i que intentés dissimular-ho. Des de la seva cel·la contemplava l’ombra que projectava la reixa de la finestra al terra i un l’anhel de repetir aquell contacte li va recórrer el cos.
El dimarts següent els va tocar a les dues les feines de rentar i planxar els hàbits. La cambra no era gaire grossa però tot estava col·locat amb molt d’ordre i les tasques es realitzaven seguint un protocol instaurat per tal d’aprofitar el temps i l’espai. Estaven soles. N’Antònia restava enfeinada aplegant hàbits quan na Maria va anar a passar entre ella i la paret. En aquell indret tan reduït, els seus pits van fregar l’esquena de l’altre i una tremolor es va apoderar del seu cos. Na Maria va sentir un fort desig i n’Antònia, desobeint velles moralitats, es va girar. Van quedar una davant l’altre, els cossos es tocaven. Seguint els seus impulsos van apropar-se i es van besar amb una passió desbocada, com a dues presses a les que han donat la llibertat. Sentien un plaer que mai havien somiat. Dins la inexperiència es deixaven dur per un instint innat. Els llavis es tocaven i es movien en un ritme lent i sensual, sentien el gust d’unes alenades verges, l’olor dels seus propis cossos. Es besaven als ulls que mantenien tancats, al front, al coll i als racons de la cara. Na Maria agafava amb les dues mans la rostre de n’Antònia que es deixava endur per una voluptuositat vehement, l’acaronava i sentia la suavitat d’una pell que encara no havia creuat el llindar de la maduresa. Poc a poc van deixar caure les mans fins a la cintura i les boques es varen separar. Es miraren als ulls uns moments i van abaixar la mirada.
S’amollaren poc a poc, les boques es varen tornar a trobar un instant breu i na Maria va acabar de passar per a posar-se altre vegada a les feines que tenia assignades.
Hores després contemplava els ferros de la finestra de la seva cel·la, i per un moment va pensar que també evitava fuites a l’exterior.