Hi ha llibres que passen per la teva vida sense deixar rastre, i n’hi ha d’altres que et sacsegen com una tempesta. El raïm de l’ira, de John Steinbeck, és un d’aquests últims. Una novel·la escrita fa gairebé un segle, però que, si l’obres avui, sembla que t’estigui parlant directament del món que trepitgem ara mateix.
Per què parlar d’un llibre sobre camperols americans en plena Gran Depressió, en aquest 2025 ple de pantalles, discursos curts i odis llargs? Perquè la història es repeteix, i el sofriment humà —sigui al mig del desert de Califòrnia o al Mediterrani, a peu de frontera o en un barri perifèric— té la mateixa cara. I perquè El raïm de l’ira parla, amb una força brutal i poètica alhora, de com una societat pot deshumanitzar aquells que fugen, que cerquen un futur, que només volen treballar i viure dignament.
La família Joad fuig de la misèria d’Oklahoma i viatja cap a la promesa de Califòrnia. Però allà només troba murs invisibles, menyspreu, explotació. La seva condició de desplaçats els converteix en sospitosos, en “altres”, en gent que fa nosa. Vos sona d’alguna cosa?
Llegir Steinbeck avui és mirar als ulls la hipocresia que encara arrosseguem. El racisme institucional, l’odi a la immigració, les veus que criden “primer nosaltres” mentre obliden la seva pròpia història. En una època on es construeixen murs (físics i mentals) a tot arreu, El raïm de l’ira és una denúncia viva que encara crema.
Però també és una oda a la dignitat, a la resistència, a la solidaritat entre qui no té res. Ma Joad és un personatge que hauria de ser patró universal de totes les mares que aguanten, de totes les dones que sostenen el món quan s’esfondra.
Si no l’has llegit, llegeix-lo. I si ja ho has fet, rellegeix-lo amb els ulls d’avui. Potser no podrem canviar el món només amb llibres, però alguns ens poden ensenyar on és l’arrel de la ferida. I aquest, sens dubte, és un d’ells.
“Wherever there’s a fight so hungry people can eat, I’ll be there. Wherever there’s a cop beatin’ up a guy, I’ll be there… I’ll be in the way guys yell when they’re mad. I’ll be in the way kids laugh when they’re hungry and they know supper’s ready.”
— John Steinbeck, The Grapes of Wrath
«Allà on hi hagi una lluita perquè la gent famolenca pugui menjar, jo hi seré. Allà on hi hagi un policia apallissant un home, jo hi seré… Seré en el crit dels homes quan s’enfaden. Seré en el riure dels nens quan tenen gana i saben que el sopar està a punt.»
— John Steinbeck, El raïm de l’ira